Els alumnes de Benifaió, nascuts en 1966 tornem a ser xiquets per un dia. Els protagonistas d'aquesta història, som nosaltres, xiquets i xiquetes de l'any 1966, alumnes que compartirem dies d'estudi, de jocs, d'aventures. En definitiva, que passarem junts la nostra infància a Benifaió.
Coincidint, en que estos xiquets ja hem cumplit els 40, es tornarem reunir amb una emotiva celebració al Rte. San Patricio d'Alginet.
Aquesta iniciativa va surgir ja fa 12 anys o més de mà dels nostres amics i companys, Joan Mari, Abel Soler, Oscar Satorres, i altres. Xiquets i xiquetes d'aquesta generació que ja han superat els 40"tacos".
La idea de estos "joves" es va extendre amb molt d'èxit entre tots els companys i companyes de l'escola. I com si de l'inici de les vacances es tractara, cada mes de Juny, es tornem a reunir.
El dia que ens juntem, es un dia molt emotiu. Reunir tants anys després a les persones que compartirem eixa etapa tan especial de la vida, els mateixos companys de classe, ara amb uns kilets de més, amb menys pel, i sobre tot amb moltes històries que contar. De les seues vides, professions, families, etc... Ningú s'ho vol perdre. Entre distragudes charles, emotius records i divertides anècdotes, s'ens pasa la festa volant. Per unes hores estos "homes i dones" de 40, tornem a ser xiquets per 1 dia.
Que te pareix esta iniciativa?, Quins son els teus records d'infància? Recordes els teus mestres?
Fes clic en "comentarios" al final de cada article i conta el que opines
Quins temps aquells!!
¿T'en recordes de...? Aquells temps, quan les decisions importants es preníen amb un pràctic 'Pito-pito gorgorito... ¿dónde vas tú tan bonito?...A la era verdadera... ¡pim pom fuera!
- Cuan es podíen parar les coses que es complicaven amb un senzill.... 'Eso no vale' ¡Trampa! .
- Els errors els arreglavem diguent simplement....'Empezamos otra vez'- Tindre diners, sols volía dir que podiem comprar-nos una borsa de llepolíes a l'eixida del cole..
- Fer un castell d'arena, podía mantenir-nos molt ocupats durant tota una vesprada..
- Per a salvar a tots els amics en el "escondite" bastaba amb un crit: '¡Por mí! ¡y por todos mis compañeros!..
- Sempre descubríes les teues habilitats més amagades, a causa de un '¿A que no eres capaz?' - ¡Tonto el último!. Era el únic que ens feia correr com a locos fins que el cor sen's eixia del pit.
- Els globus d'aigua eren la més moderna, poderosa i eficient arma que mai s'había inventat...
- ' GUERRA' sóls volía dir tirar-se crayons i boles de paper durant les hores lliures en clase...
- La major desil.lusió era haver sigut triats els últims en els equips del cole...
- I llevar-li les rodes menudes a la bici volía dir un gran pas en la teua vida.
- Cuan el negoci del segle era aconsseguir canviar els cromos repetits per el que feia tant de temps que buscaves....
- Y sóls ploravem desconsolats cuan anavem d'exursió al camp, ens entreteníem hores i veníen a avisar-nos de que teníem que anarse'n.
- Cuan posar-te el 'babi' a modo de capa et feia somiar i pujat en qualsevol escaló desitjaves amb totes les teues forçes volar com a Superman...
- Totes estes simples coses ens feien feliços, no necesitávem res mes que un baló, una comba i un par d'amics en els que fer el gans durant tot el día..
SI PODEU RECORDAR LA MAJORIA D'AQUESTES COSES I HEU TRET UN SONRIURE ... ALESHORES VOL DIR QUE ENCARA VOS QUEDA DINS ALGO DEL XIQUET/A QUE FOREM NO FA TANT DE TEMPS.
(Text enviat per M.Jesús Chovi.)
No se com hem pogut sobreviure, forem la generació de la "espera", Ens pasavem la nostra infáncia i juventut esperant:
Teniem que fer dos hores de digestió per a no morir en l'aigua, dos hores de siesta per a poder descansar, .
en fi si mirem arrere, es dificil creure que estem vius:
Quan viatjavem, anavem en cotxes sense cinturons de seguretat, ni airbags,.Feiem viatjes de deu o dotze hores amb cinc persones en un sis-cents o el 2 cavalls. Algúns anavem en "mula" amb cadiretes darrere, i no patiem el sindrome de la classe "turista".
No teniem portes, ni armaris , ni ampolles de medicaments amb tapa a prova de xiquets, anavem en bici sense casc, sense frens, de vegades sense seient, i sempre dos o tres en la mateixa bici..., ens pasavem hores fent patinets de madera amb coixinets per a tirar-nos pels carrers recent asfaltats.
Els columpios eren de ferro, amb picos, robellats, sempre a vore qui era el mes bèstia tirant-se. Ens trencavem els ossos i les dents i no hi havia cap llei per a castigar als culpables i no passaba res. Eren cosses normals, que es curaven amb "rochet", cotó en pel i cuan mes, algun puntet. Eixiem de casa pel matí, jugavem tot el dia, sols tornavem quant teniem fam o ens buscaven les nostres mares en la espardenya en má, ningú ens localitzava, no hi havien mòbils.
Menjavem bollycaos, mantequeta en sucre, xocolate, pero no estavem obesos, si acas algú era "GORDO" i punt.
Compartiem cocacola, bebiem aigua de la font, de l'aixeta, sense embotellar, bebiem lo que pillavem i a ningú li agarrava res. Él únic que agarravem era polls i les nostres mares ho arreglaven llavant-nos el cap amb vinagre bollint, i prou.
Quedavem amb els amics i amigues i eixiem, o de vegades ni quedavem, aixiem al carrer i alli ens trobabem tots.
A la porta de casa ens passavem hores jugant a la goma les xiques, al burro els xics, a les xapes, al "gua", en fi... TEGNOLOGIA PUNTA.
En l'escola si suspeniem no anavem als psicòlecs.
Tinguerem LLIBERTAT, FRACAS, EXIT I RESPONSABILITAT, i aprenerem a creixer amb tot aixó.
I la convivència va ser francament inolvidable.
Ens vegem.
Guapísima .. la meua volguda M.Jesús.
Guapísima .. la meua volguda M.Jesús.
